Estratègies de llicències duals

Un projecte de programari lliure, en funció dels seus objectius tècnics i estratègics, pot arribar a considerar la possibilitat d’utilitzar una estratègia que s’anomena “dual licensing” (llicència dual o doble).

Aquesta estratègia la utilitzen sobretot empreses “comercials” involucrades en el desenvolupament i distribució de programari lliure (“Professional Open Source Companies”), com MySQL, Trolltech, i altres. Permet d’una banda participar i beneficiar-se de la comunitat lliure pel que fa a noves versions del programa sota llicència lliure i d’altra banda obtenir ingressos a partir de la distribució del mateix programari sota llicència propietària i comercial. Es regeix amb el principi “quid pro quo”: l’empresa ofereix alguna cosa a la comunitat (la versió lliure) i rep alguna cosa a canvi (correccions d’errors, extensions, etc.).

Models

Distingim tres models de llicències dobles:

  • (a) Un sol programa, dues llicències (MySQL, Trolltech, Jahia, Sleepycat, eXoplatform): l’empresa ofereix el mateix programari sota llicència lliure gratuïta per a usos lliures i no comercials (normalment la GPL), i sota llicència propietària i de pagament per a usos comercials.
  • (b) Dos programaris, dues llicències (SugarCRM, Jahia, d’altres - un model més recent, similar al freeware): l’empresa ofereix una versió bàsica del programa sota llicència lliure i gratuïta i una versió més completa sota llicència propietària (per evitar redistribucions) i de pagament (per a obtenir ingressos).
  • (c) Un programa, una llicència (però amb opció de triar-ne un altra): el llicenciant ofereix el programari sota una llicència que té dues opcions, a elecció del llicenciant (llicència MPL) o de l’usuari (llicències LGPL o CeCILL).

En el cas (a), el model de negoci de l’empresa es basa en ingressos obtinguts a partir de la versió comercial (distribuït per a usos i distribucions comercials). L’empresa manté la titularitat sobre tot el codi (per un desenvolupament intern o per la cessió de drets als contribuïdors), la qual cosa permet “vendre” el producte sota una llicència propietària. S’ha comentat que són programes que no requereixen extensions o plug-ins, i per tant no usen el model (b). S’usa la llicència GPL per a la versió lliure per evitar que uns altres afegeixin una extensió propietària i venguin el que és bàsicament el mateix producte, i per a evitar els forks (projectes paral·lels però diferents, sobre la base del mateix codi, que dividirien part del mercat del producte lliure). La llicència lliure permet establir el producte com “estàndard” i afavoreix les contribucions.

En el cas (b), els ingressos vénen de la venda de llicències propietàries sobre una versió estesa i millorada del programari. Les condicions de la llicència restrictiva impedeixen que les versions més completes tornin a la comunitat i a la versió lliure. Les empreses que utilitzen aquesta estratègia solen al·legar que, a mesura que el producte avança, les ampliacions aniran incorporant-se dintre de l’aplicació “bàsica” lliure. A més, les empreses consideren important mantenir la seva imatge en relació amb la versió lliure, per fomentar o incentivar la compra de la versió comercial, per tant afegeixen pactes sobre branding (SugarCRM, Pentaho, Zimbra).

El model (c) no sembla suportar models de negoci comercials a primera vista (els exemples més “comercials” són OpenOffice.org, però es considera que no es tracta d’una estratègia comercial sinó guanyar quotes de mercat de productes propietaris). Justament, la FSF “promociona” la llicència LGPL com a eina legal per establir un programari com “estàndard” en la indústria, per mitjà de l’ús lliure per tots; fins i tot la seva possible incorporació en productes propietaris. Un altre llicenciant, Mozilla, és una fundació sense ànim de lucre. És possible que s’utilitzi aquesta estratègia per afavorir l’adopció d’un dels seus productes, directament o indirectament a través de socis de negoci (intermediaris o consultors que proveeixen serveis basats en el producte), i guanyar quotes de mercat. Això proporciona més ingressos basats en la provisió de suport de segon nivell (i potser adaptacions particulars).

Avís legal